Els darrers dies de la Catalunya Republicana. L’exili i els camps de concentració.

Després de la batalla de l’Ebre, 1938, la derrota de la Catalunya Republicana, que havia resistit a les tropes franquistes, era irremeiable. Aquesta batalla va ser molt significativa dins de la Guerra Civil, sent un dels enfrontaments més durs i amb més baixes: més de 20.000 morts entre els dos bàndols (republicans i nacionalistes). El 22 de setembre d’aquell mateix any, quan els internacionals que ja es retiraven, es va lliurar una última batalla. Però els republicans, encara no refets de la batalla de l’Ebre, van demostrar la seva feblesa davant les tropes franquistes i, degut a la seva falta d’organització interna, Catalunya va quedar sotmesa a la dictadura de Franco. Cap a mitjans de febrer de 1939, Catalunya ja es trobava totalment sota el domini dels nacionalistes. (A la fotografia: republicans recollint els cadàvers dels seus companys)

A causa de la situació política del moment molts republicans, liberals, etc., van haver d’exiliar-se cap a un camí ple de dificultats i incerteses sense saber si hi hauria un retorn a la seves terres d’origen; tot depenia del canvi en la situació política. Molts d’aquests exiliats eren intel·lectuals que, a causa de les seves obres, eren coneguts i perseguits pels seus ideals; moltes de les seves obres es van prohibir al públic per por a la difusió d’ideals contraris a la dictadura. Entre el 27 de gener i el 13 de febrer de 1939, aproximadament mig milió de persones van travessar la frontera amb França dirigint-se a un destí incert. Molts d’aquests exiliats després patiren la repressió en els camps d’extermini nazi. Alguns van exiliar-se a Amèrica, a l’antiga URSS i a Txecoslovàquia. A Gran Bretanya, els exiliats eren prèviament seleccionats segons el seu nivell intel·lectual (metges, experts en defensa civil, etc.). Degut al gran nombre d’exiliats a França, aquesta va veure crear camps d’allotjament pels refugiats, però esdevingueren veritables camps de concentració. Molts refugiats van trobar-hi la mort a causa de les malalties i de les privacions a les que estaven sotmesos. Els camps de concentració van acabar sent llocs d’aïllament social, de càstig i d’explotació. Un exemple: el camp de concentració de Colliure on les autoritats franceses hi destinaren uns 300-500 homes considerats perillosos o indisciplinats. Allà treballaven en condicions d’explotació, vivien en règim penitenciari i tenien diverses brigades de càstig.

Camp de concentració de Colliure

L’exili a Amèrica.

Cal prestar una menció especial a l’exili dels catalans cap a les terres d’Amèrica del sud. El 1937 440 nens orfes de València i de Barcelona van ser refugiats a Mèxic, país amb més nombre de refugiats catalans a Amèrica. Ja en acabar la Guerra Civil, homes i dones van emigrar cap aquelles terres. Aquest moviment va tenir molta importància, ja que molt dels exiliats eren intel·lectuals i gent amb coneixements professionals. Mèxic va suposar un lloc molt hospitalari pels refugiats catalans, on van trobar feina, assessorament dins d’un nou país i una bona adaptació. A més a més, van poder continuar la seva vida política des d’allà amb total llibertat. Mèxic va tractar als refugiats com a iguals. Altres països sud-americans que també obriren les portes als exiliats van ser Veneçuela, Costa Rica i Cuba. (A la fotografia: famílies

senceres marxen a l'exili)

Alguns dels intel·lectuals exiliats a aquestes terres van ser: Pere Bosch i Guimpera, Lluís Nicolau d'Olwer, Josep Carner, Joaquim Xirau, Joan Roura i Parella i el músic Baltasar Samper. També hi van emigrar molts ex-presidents, científics... tots ells van poder desenvolupar els seus coneixements sense dificultats i, per part dels intel·lectuals, ampliar la seva obra; és més alguns van escriure allà les seves obres més importants.

Encara avui en dia trobem mexicans catalans o d’orígens català que viuen en aquestes terres.

Mercè Rodoreda (1908 - 1983)

Mercè Rodoreda va néixer a St. Gervasi l'any 1908. Filla d'una família amb pocs diners, es caracteritzà per la seva intel·ligència. Sempre fou una noia molt avançada respecte les noies de la seva època en quan a educació i imaginació, així que la van treure de l’escola aviat perquè ajudés al seu avi, que estava malalt. Aquest, transformava el seu món en ambient màgic i agadable. Però la seva felicitat acabà a l'edat de 12 anys, quan morí el seu avi, fet que la marcà profundament.

Als 20 anys la fan casar amb el seu oncle d’Amèrica, 14 anys més gran que ella. El matrimoni, tot i tenir un fill, no funcionà, per la qual cosa començaren a viure separats. A mitjans del segle XX, Rodoreda deixa el fill a Barcelona amb la seva mare, i s'exilia amb un grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Armand Obiols un home casat, com ella, que esdevé el seu amant. Obiols suposa una gran font d'inspiració per Rodoreda, i en la seva estada amb ell a Ginebra, Rodoreda escriu les seves millors novel·les. Després de la mort d'Obiols, Rodoreda cau en una profunda depressió.

Rodoreda amb Obiols Armand

Les disputes familiars, els problemes econòmics i una vida amorosa marcada per decepcions, resumeixen les obres de Mercè Rodoreda i en el fons, la seva vida. Era una dona amb molt caràcter, i això es mostrava en les obres i en la vida pública. Va morir a Girona l'any 1983.

Mercè Rodoreda, va ser una de les grans novel·listes catalanes del s. XX i la més important de la postguerra. Redactava les seves experiències, marcades pels problemes familiars, professionals i amorosos, d'una manera molt profunda, amagant-les en una història que situava en els llocs de la seva infància. La seva obra es caracteritza per la densitat i el lirisme. És l'autora de la novel·la catalana més aclamada, La plaça del Diamant (1962). Amb la novel·la d'Aloma (1938) guanya el premi Crexells; amb El carrer de les Camèlies (1966), el premi Sant Jordi, el de la Crítica i el Ramon Llull. Des de 1998 es convoca el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora.

Una obra de Mercè Rodoreda: El carrer de les camèlies.

Mercè Rodoreda va escriure aquesta novel·la l’any 1966, després de l’èxit que li va proporcionar la novel·la de La plaça del diamant. Fou escrita a Suïssa, època i país on hi tingué una gran inspiració literària.

Aquesta història, explica la vida d’una dona, Cecília. A Cecília, quan era una nena, l’abandonaren, però una parella l’acull a casa seva en trobar-la al carrer. L’abandonament, fa que ella se senti estranya, perduda i marginada en la família que l’acull i recerqui contínuament el seu lloc al món. La seva recerca, es basarà en les relacions amoroses i sexuals amb els homes que durant la novel·la va coneixent. La noia, es mourà per ambients marginals, amb misèria i prostitució. Al final de la seva vida, esdevindrà una dona completa, madura i independent, formada per les intenses, doloroses i cruels experiències del passat.

En resum, la novel·la explica les èpoques angoixants que viu la protagonista, plena de soledat i tristesa, fins assolir una maduresa tan física com emocional, que li permet afrontar-ho tot i sobreviure en el món, deixant de ser dependent dels altres.

La novel·la està escrita en primera persona, explicada per la noia protagonista. El narrador és omniscient limitat: no coneix els pensaments dels altres, limitant-se a descriure el que l’envolta a partir dels seus propis pensaments. El lector s’identifica amb ella perquè ens explica la història personalment. Ensenyant-nos així, la seva impressió de la realitat.

Rodoreda, sempre utilitza un llenguatge col·loquial en aquest tipus de novel·les, per ambientar més les històries en el món actual.

Avel·lí Artís Gener (1912 - 2000)

Avel·lí Artís Gener va néixer a Barcelona el 1912. Narrador, periodista, escenògraf i pintor. Sovint escrivia sota el pseudònim de Tísner. Quan va esclatar la guerra civil s’allistà com a voluntari a l’exèrcit republicà i, en acabar, fou empresonat a França des d’on emigrà amb la seva família a Mèxic. Va viure en aquest país vint-i-sis anys, durant els quals treballà com a dibuixant, publicista, pintor i escenògraf, i on coincidí amb altres escriptors catalans exiliats, sobretot amb Pere Calders, cunyat i gran amic seu. Les seves publicacions periòdiques i altres activitats que promogué a Mèxic, exerciren un fort impuls en la divulgació de la cultura catalana. L’any 1965 tornà a Barcelona i aviat s’integrà en la vida cultural i política. Va col·laborar en les campanyes de normalització lingüística del català i en congressos i associacions de la llengua catalana; contribuí a la literatura juvenil i féu de traductor. Mor l’any 2000, a Barcelona.

Obtingué, entre d’altres, el premi Prudenci Bertrana amb Prohibida l’evasió; el Sant Jordi, amb L’enquesta del canal 4; i el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d'Or amb els llibres de memòries Viure i veure. També ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.Entre la seva obra destaquen, entre d'altres, Les dues funcions de circ (1966), Paraules d’Opòton el Vell (1968) i Prohibida l’evasió (1969), L’enquesta del canal 4 (1973), El Pla de la Calma (1974), Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981), Els gossos d'Acteó (1983), El boà taronja (1986) i els dos volums de memòries Viure i veure (1989-1990).

(Pere Calders,
gran amic
d'Avel·lí Artís)

Una obra d'Avel·lí Artís: Paraules d'Opòton.

Aquesta novel·la va ser elaborada per Tísner, durant la seva estada a Mèxic. Va requerir un enorme treball de documentació històrica i antropològica. Ha estat considerada la seva obra mestra.

La història, narra la “descoberta” d’Amèrica, però en sentit invers. En aquest cas, són els asteques qui descobreixen Galícia a finals del s. XV. Tot i això, no es tracta tan sols d’una excel·lent paròdia temàtica i estilística que normalment se’n fa de les cròniques; sinó que es tracta més aviat, d’un text humorístic i irònic amb el qual parla de la situació catalana a través del poble mexicà.

En el relat, fa servir dos estils narratius molt relacionats per donar versemblança al relat i deixar marge a la ironia; un primer estil és el narrador editor, que és l’encarregat de traduir al català el text en “nàhuatl”, i que demana al lector occidental, que llegirà l’adaptació, la seva complicitat. En el segon estil, el protagonista es el vell asteca terrissaire Opòton. Aquest home va ser testimoni de la descoberta de la Península Ibèrica. De vell, decideix escriure aquests fets basant-se en els record. Per fer-lo creïble, tota la narració està plena de repeticions, arcaismes, elisions i dubtes que l’editor intenta aclarir amb notes a peu de pàgina o amb l’ús de parèntesis. Tot i això, a mesura que el relata avança la prosa millora.

L’autor, ens vol mostrar l’altra cara de la història a través del canvi de punt de vista narratiu: intenta explicar la vida i costums gallecs des del prisma de la cultura asteca. Això fa que aquestes tradicions, aquests costums, els mostri ridículs i absurds. D’aquesta manera, amb un estil irònic i sarcàstic, relativitza les veritats absolutes i condemna la imposició d’uns pobles sobre els altres.

Marisma de Lugo, Galícia, contrasta...

amb la tradició d'abans de la colonització.